En el món terapèutic, en tots els àmbits, sempre hi ha més dones exercint que homes. Hi ha més dones treballant-se les emocions i els traumes, que homes. És una quadre repetit aquest, per cada deu persones, vuit son dones i dos homes, motiu pel qual els grups queden descompensats alhora de conèixer els pensaments masculins.
El gènere femení hi és molt present i fan una feina personal important que contraposada als homes que hi accedeixen el nombre es menor i acostumen a ser més reservats. Quan formes un grup de treball i/o teràpia desitges que s’apuntin els dos generes per igual, i així poder mudar la part femenina i masculina de cadascun d’ells i elles.
Els temps estan canviant. Si, heu llegit bé, els homes accedeixen cada vegada més per treballar-se. En el meu cas, i estic gratament sorpresa, al Grup de joves @sokkisok (16-24 anys) que porto al Institut Gestalt, vàrem començar aquest octubre i som nou nois i dues noies.
Us ho imagineu? Els nois assistents superen amb escreix a les noies. I si els comparem amb els homes reservats que parlàvem en el paràgraf anterior, no són ni de bon tros la seva replica. Ens hem trobat que participen amb ganes de indagar emocionalment, que diuen la seva, que aconsellen als altres, que expressen el que senten. Quin plaer poder treballar amb ells i de retruc amb elles amb aquest nova participació. Com a terapeuta penso que el grup es fa molt més ric i autèntic, respecte al treball intern i extern, i no parlo de magnitud ni de diners, sinó de grandesa emocional, de saviesa personal i treball cognitiu paral·lel.
Ho vaig comentar amb altres professionals del ram i pensem en dues possibles respostes: La primera seria que els nois/homes estan més perduts que abans i intenten buscar respostes, i la segona (i més positiva) podria ser que per fi els nois/homes han decidit donar el pas endavant per canviar. Que opineu?
